Un nou sistema electoral

Fa dies que dóno voltes a una nova concepció del sistema electoral. La reflexió va començar quan, després de les eleccions andaluses, algú va dir en un mitja de comunicació que s'havia tancat un cicle electoral de 18 mesos. 18 mesos!! des de la prèvia a les eleccions catalanes, que van tenir lloc al novembre de 2010, fins a la proclamació de resultats de les eleccions asturianes i les andaluses, al març de 2012 i, entre mig, unes municipals i unes eleccions a corts generals. És evident que un cicle electoral tant llarg desgasta no només als ciutadans, sinó també a la classe política en general.

D'altra banda, estem visquent en paral·lel el procés de primàries per a la designació del candidat republicà a la casa blanca (les eleccions són aquest novembre) que s'està duent a terme en el període gener-juliol, les eleccions a la presidència de la República Francesa, amb el sistema de doble volta i, finalment, les eleccions a Grècia, on el partit més votat s'endú directament 50 diputats, a part dels que aconsegueixi, per tal que qui governi tingui un recolzament fort al parlament.

Està vist, doncs, que de sistemes electorals n'hi ha tants com països democràtics. Això em dóna ànims i em resta vergonya per proposar el meu sistema; és a dir, el sistema electoral ideal que a mi em sembla que recull d'una banda els mecanismes d'accountability necessaris en un bon sistema democràtic i, de l'altra, la calendarització suficientment racional que impedeixi períodes electorals de 18 mesos.

Més o menys, la cosa aniria així: Es proposa que les eleccions segueixin cicles de 2 anys en aquest sentit: al mes de maig, quan solen celebrar-se les eleccions al parlament europeu, tocarien també eleccions municipals i autonòmiques, i s'escull l'alcalde i el president i el 70% dels membres del Ple i del Parlament autonòmic. D'aquesta manera, s'assegura que qui entra té prou majoria per formar govern. Al cap de 2 anys, el mateix mes de maig, s'escull l'altre 30% de regidors i parlamentaris. Què guanyem així? que si el govern escollit fa excatament el contrari del que ha promés en el seu programa electoral, se li pugui donar un cop d'atenció a la meitat del seu mandat. O bé fer-lo caure.

Evidentment, això obligaria a posar en el programa electoral ítems realistes i contrastables: s'acabaria prometre 3,5 milions de llocs de treball o abaixar impostos en un context d'austeritat. També s'acabarien els governs covards que prenen les mesures impopulars a l'inici del mandat perquè saben que, en els tres anys que li queden, els votants s'oblidaran d'aquestes  impopulars mesures. I també s'acabaran els governs que no prenen les decisions que han de prendre (o que no aproven els pressupostos) esperant que passi el proper episodi electoral.

Al novembre de l'any següent, passaria el mateix amb les eleccions generals: un novembre escolliríem el president del govern i el 70% dels diputats i senadors i, al cap de dos anys, l'altre 30%. I dic al novembre per evitar que, si ajuntem les eleccions sempre en el mateix mes (per exemple, totes al maig), un mateix vot de càstig enverini la resta de votacions.

Sóc conscient que aquest sistema té molts defectes, com els tenen la resta de sistemes electorals, però evitaria dos dels mals que causen desafecció política: els períodes electorals interminables -que cansen a l'electorat- i la falta de rendiment de comptes dels governs envers els seus electors, que aprofundeixen en la separació entre polítics i ciutadans.

Xavier Huguet