NADIE SEREMOS TODOS

L’altre dia vaig assistir a la Festa de la Diversitat de Sabadell i just quan arribava vaig tenir l’ocasió d’escoltar el comentari d’un senyor que no em va sorprendre però em va fer sentir vergonya aliena; vámonos que por aquí hay muy negro.

 Dic que no em va sorprendre perquè des de fa cert temps comentaris com aquests estan en boca de molts i malauradament pocs sentim vergonya d’escoltar-los. Imagino que aquells que els vociferen deuen  ser de pura raça  o això és el que es deuen creure i a més que tenen un status social privilegiat amb els mateixos deures però més drets.

Sí és cert que la ciutadania a Espanya a les darreres dècades ha sofert canvis palpables degut especialment als fluxos migratoris que amb el boom immobiliari van fer d’Espanya una terra de destí per aquelles persones que volien millorar la seva vida però crec que el racisme exacerbat que vivim actualment al carrer és patrimoni dels desmemoriats. Des dels inicis l’ésser humà s’ha mogut pel món per millorar la seva qualitat de vida i la de la seva descendència, quan la terra no tenia propietaris i la supervivència no es penava.

Als inicis i durant  l’era del totxo espanyola els depravats mentals que ens han condemnat i ara es renten les mans obrien les portes i els braços a la immigració. L’esclavisme del segle XXI a Espanya, homes migrants treballant a la construcció i dones migrants als treballs de cura en condicions que cap de nosaltres voldria per si mateix o algú que s’apreciés. Ara, desprès de bastants anys  no els volem perquè ja no necessitem aquesta mà d’obra barata.

Ens equivoquem si al·leguem que els drets han de ser pels d’aquí, els drets humans no han de ser patrimoni de ningú encara que n’hi ha que ens ho volen fer creure. La lluita pels drets ha de ser per la seva universalització no per la privatització. Perquè el que no volem per nosaltres ho volem per aquells en una situació més vulnerable socialment que la nostra? Potser demà, com ara ens està passant, aquests altres serem nosaltres; serem Los nadie dels que ens parlava Eduardo Galeano al poema.

La cara més inhumana de la situació actual de la immigració a Espanya i kafkiana són els Centres d’Internament per estrangers, els CIE. Previstos a la vigent llei d’estrangeria fa anys que esperen un reglament que reguli el seu funcionament intern però continuen en un buit legal. Tot i que teòricament no són presons, aquests centres priven als immigrants del dret a la llibertat  per una infracció administrativa(imaginat que per tenir el DNI caducat o una multa de cotxe et tanquessin sense cap tipus de garantia legal en un espai tancat). Actualment els immigrants en situació (administrativa) irregular poden ser tancats en aquests centres sense ningú que garantitzi els seus drets i amb una opacitat absoluta per part de l’administració.

Recordo la primera vegada que vaig sentir parlar-ne fa un parell d’anys a unes jornades sobre violència a dones migrants on s’explicava els abusos que patien dins els CIE, amb el greuge de les dones en temes de violacions i abusos sexuals. Vaig quedar esgarrifada i em costava pair que a casa nostra pasés allò que tan denunciem quan està lluny d’aquí com el cas de Guantánamo.

De nou em ve al cap los nadie de Galeano (Libro de los abrazos) ,

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Final del formul

Montserrat Rueda