El passat 11 de febrer José Antonio Donaire ens va regalar algunes reflexions d'aquelles que obren el cuc de les ganes de saber-ne més.
La reflexió anava sobre la política 2.0. No parlem de fer política 1.0 amb les eines que ens proporcionen les tecnologies de la informació i la comunicació; de fet, es pot fer política 2.0 sense noves tecnologies perquè el concepte '2.0' va més enllà. Es tracta d'un canvi històric en la manera de fer i d'entendre que es distingeix per tres premisses:
- Per primer cop, els usuaris són consumidors i, alhora, productors d'informació i d'imatges.
- Tot allò que sona a vell provoca rebuig. Els vells destins s'han de plantejar amb un nou codi.
- Cal tenir en compte la microsegmentació per arribar a la personalització dels missatges.
Si aquestes premisses les apliquem a la política, cal assumir que per a la majoria de la població els continguts i les formes convencionals produeixen rebuig. El codi tradicional de comunicació política és el que provoca rebuig i resta enlloc de sumar. Per això cal un canvi simbòlic del codi de comunicació. Un exemple: mostrar respecte i admiració pel rival suma; reconèixer l'error i esmenar-lo, suma. Perquè? doncs perquè en el codi de comunicació que tenim habituat, tothom espera que facis el contrari, el que fa tothom, i això és el que produeix rebuig.
En els mateixos termes, cal un nou contracte social: tot el que digui el programa electoral s'ha de dur a terme en el temps establert i, si l'actitud o les accions d'algun membre hi atenten en contra, cal prendre mesures. Es tracta de retornar el valor perdut a la paraula. Si en dónes la pararula, ho has de complir.
I encara proposa fer un altre pas endavant, aquest cop en termes de transparència: cal ser conseqüent amb els acords, resolucions, deliberacions i el treball desenvolupat. Fins i tot l'agenda hauria de ser pública.
Donaire ens planteja el terme següent: intel·ligència col·laborativa, que s'ha d'entendre com un actiu en política: ningú sap més que tots junts. Així, hem d'entendre que una part de la política s'ha de fer fora de l'arena política. S'ha d'invertir temps escoltant activament el teu entorn, s'ha de saber què es parla de les coses que t'interessen, de les polítiques que gestiones, què es parla a les xarxes dels teus àmbits de gestió. Només així et podràs avançar a les preocupacions ciutadanes.
En el mateix ordre de coses, hem de passar del disseny de polítiques i accions del 'top-down' al 'bottom-up'. Un parell d'exemples: escoltant els ciutadans d'un barri podràs dissenyar l'espai públic que reclamen, o bé dissenyar els horaris de tren d'acord amb les necessitats dels ususaris. És cert que es pot produir l'efecte Chiquilicuatre: en general la participació pot representar un handicap per pendre decisions. Per això les decisions les han de prendre els polítics legítimament escollits, i per això la democràcia deliverativa ha de servir als polítics per tenir més elements i arguments per decidir.
Finalment, José Antonio Donaire apunta unes pinzellades sobre la microsegmentació. Cada cop més, els individus se senten això, individus. I, a tot estirar, formen part d'un grup molt concret. Per això, els arguments que es proporcionen als individus, entesos com a elements de judici, s'han d'adaptar a qui els rep; s'han de dirigir als individus concrets i d'acord amb els seus interessos. Cal modular el missatge que volem transmetre a grups específics d'acord amb els seus interessos.
Està clar, doncs, que estem davant una nova era de la comunicació política, on una bona part d'aquesta es fa des de fora dels camps tradicionals de la política, amb la participació de la gent. Participació que es mantindrà només si qui participa veu que el que diu és escoltat i serveix d'alguna cosa.
Xavier Huguet
No hay comentarios:
Publicar un comentario