Els inicis del Partit dels Socialistes de Catalunya

Isidre Molas ens explicà fa un parell de setmanes els origens del PSC. De fet, encara va començar més enrera i en va situar els inicis en aquells episodis històrics en el nucli dels quals hi havia la lluita per la igualtat i la dignitat de la persona. Conscient que això és força discutible -però no incert-, vull escriure quatre ratlles sobre la fundació del PSC ara fa poc més de 30 anys.

Ens hem de situar en un època -finals dels anys 60- en què viu una generació de ciutadans que no ha patit cap guerra ni exili, i que es comencen a articular en una sèrie de moviments en universitats i grans empreses. Això condueix a un univers de petits partits de caire socialista: Convergència Socialista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE, UGT, i altres partits del tamany d'una penya (paraules textuals).

L'abril de 1977, es firma un pacte electoral entre aquestes forces, algunes de les quals ja s'han fusionat entre si, per concòrrer a les eleccions com un sol partit, amb l'objectiu d'esdevenir el primer partit de l'esquerra i el primer partit de Catalunya. Però aquest només era un pacte electoral. La victòria fou tant considerable que, a partir d'aquest moment, la força social empeny cap a la unió dels partits, i comença un procés d'integració.

El resultat és que el mes de juliol de 1978, el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), la Federació Socialista Catalana (PSOE), i el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) funden el Partit dels Socialistes de Catalunya (de tots els socialistes).

Com es defineix aquell PSC, dirigit per Raventós, acabat d'estrenar? doncs era un partit socialista i democràtic, sobirà (exempt del PSOE), nacional i de classe, i està federat amb el PSOE de manera que, només als efectes de la política espanyola, hi actua amb unitat.

És també un partit plural: hi ha estatalistes (com més sector púbic, millor), municipalistes (els municipis, com més forts millor) i antiestatalistes (com més iguals siguem, menys estat necessitem). Però sobretot, són conscients que parlar dels problemes de la societat és parlar del partit, i no al revés.

Per això s'articulen al voltant de 6 vies d'actuació:

1. Autonomia del projecte socialista, que també implica tenir les bases preparades per fer acords amb altres partits quan li convé a la societat (els aliats es preparen quan no els necessites per a que, quan els necessitis, hi siguin).
2. Aconseguir fer crèixer la unitat civil del poble de Catalunya i l'adopció progressiva del català, sense discriminar ningú.
3.Voluntat de canvi. El que es pretén és transformar la societat cap a uns determinats valors que impregnin la societat.
4.Treballar per establi un bloc social molt ampli (treballadors, empresaris, emprenedors, escola, etc..). Tenir la majoria social és el que et permet avançar.
5.La lluita per l'hegemonia dels valors. La lluita ideològica és fonamental. Els valors que pels socialistes són fonamentals, no ho són tant pels altres.
6. La crecaió d'un partit de lluita i de govern. Admetre la responsabilitat que significa representar un país que vols dirigir, i admetre que, com a partit al servei del poble, el que afavoreix al país, també t'afavoreix a tu.



L'explicació d'Isidre Molas, rellegida ara, sembla tant actual com ho era fa 34 anys. Estan preparades les noves fornades de dirigents per rellegir aquestes línies i fer-se-les seves? Segur que si!


Xavier Huguet