Prendre una determinada decisió pot comportar més d'un mal de cap, segurament perquè sovint tenim la sensació que no tenim tots els elements per decidir correctament. Els polítics que gestionen la Res Pública no són una excepció.
A la base de tota política pública -definida com aquell conjunt d'accions o omissions que duu a terme un govern per tal de donar resposta a un problema/necessitat que es detecta o, simplement, per desenvolupar el seu programa electoral- hi ha una decisió que determina el qui-com-quan de les accions, i que comporta l'assignació pública de recursos i d'oportunitats entre els diferents sectors de la societat, que molts cops tenen interessos contraposats.
Per això crec que és important tenir present l'anàlisi del procés de presa de decisions que han anat teixint els teòrics de l'anàlisi de polítiques públiques, en especial JONES, del qual us en faig cinc cèntims a continuació.
La primera fase d'aquest procés és la definició del problema -que no s'ha d'entendre sempre en sentit negatiu-. Els problemes no es defineixen per si sols de manera universal: en funció del lloc, el marc, el temps o d'altres factors concurrents, hi haurà assumptes que constituiran un problema públic i altres no. Cal tenir en compte, però, que la definició és sempre subjectiva; sempre conté una pàtina de valors i d'ideologia.
El segon moment clau és l'entrada a l'agenda política. És el moment en què l'assumpte esdevé d'interès púbic sigui perquè genera impacte social, o perquè afecti a moltes persones o perquè un factor de naturalesa crítica fa que els mitjans de comunicació posin el focus sobre l'assumpte.
Definit el problema i situat en plena arena política, és el moment de formular alternatives, sempre des d'un punt de vista tècnic i buscant l'equilibri entre els costos i la solució que esperem. Amb les alternatives formulades, és el moment de prendre la decisió, o el que és el mateix: optar per una de les alternatives proposades.
En aquest moment entra en joc l'autoritat del governant públic, que pot decidir d'acord amb quatre models ideals (a grans trets): racional pur -en el que l'opció es fa gaudint de tota la informació, totes les solucions possibles, recursos i temps il·limitats, escenaris finals previstos i sense condicionants de cap tipus-. Evidentment és un model ideal i no real. El model racional limitat parteix d'assumir que les condicions del model pur són irreals, i que el que cal és, tenint en compte les limitacions, prendre la decisió més adequada al problema que hem definit. L'incrementalisme, basat en la convicció que totes les polítiques públiques existeixen ja, i el que es fa és incrementar-ne un determinat aspecte com a solució, moltes vegades basat en el pacte entre actors que hi participen. Finalment l'anomenat model de la paperera, on els problemes i les solucions es defineixen per separat i la funció del decisor consisteix en unir-los.
La fase d'implementació és pròpiament la que desplega la política pública que començarà amb la decisió que hem pres. Cal tenir en compte dos factors clau: les resistències que es puguin generar en aquesta fase i el calendari: si estem davant una decisió ràpida, que respon a una crisi puntual, o la decisió es pren i s'aplica en el marc d'una planificació estratègica en el marc d'un exercici pressupostari (un any) o d'una legislatura (quatre anys).
Finalment, la fase d'avaluació tanca l'anàlisi del procés de presa de decisions. És una fase sovint oblidada, però fonamental. D'una banda, permet conèixer si la decisió presa ha estat l'adequada, si ha donat els resultats esperats, o si cal canviar alguna cosa. De l'altra, permet extreure elements de millora envers altres deicions que es prenguin. No hem d'oblidar, però, que l'avaluació per a un decisor polític és també el judici que en facin els mitjans de comunicació i la revàlida que comporta tot procés electoral.
Xavier Huguet
No hay comentarios:
Publicar un comentario