El món a l’inrevés

Hace ciento treinta años; después de visitar el país de las maravillas, Alicia se metió en un espejo para descubrir el mundo al revés. Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana. Al fin del milenio, el mundo al revés está a la vista: es el mundo tal cual es, con la izquierda a la derecha, el ombligo en la espalda y la cabeza en los pies.

Aquests dies em venia a la memòria un llibre que vaig llegir fa temps, Patas arriba, la escuela del mundo al revés, d’Eduardo Galeano. Vaig anar a buscar-lo i fullejar-lo; com Alícia, no necessitava ficar-me al mirall per descobrir el món a l’inrevés simplement calia treure el cap per la finestra, llegir el diari, veure la televisió o visitar alguna de les xarxes socials actuals per veure-ho. Com diu Galeano, aquest món a l’inrevés deprecia l’honestedat, castiga el treball i recompensa la manca d’escrúpols  i alimenta el canibalisme. Els seus mestres calumnien la natura: la injustícia, diuen, és llei natural.  Aquest món també té escola i al seu programa d’estudis podem fer des de cursos bàsics d’injustícia, racisme o masclisme, classes magistrals d’impunitat i fins i tot cursos intensius d’incomunicació.

Doncs sí, veritablement visc en un món a l’inrevés! D’exemples em podríem dir molts, de fet cada dia aniríem sumant-ne. Fa pocs dies seia a la banqueta dels acusats el jutge Baltasar Garzón, l’home que ha lluitat contra el narcotràfic, el terrorisme, la desmemòria històrica espanyola (s’ha demostrat també recentment que hi ha massa desmemoriat en aquest país quan s’ha lloat fins a límits vergonyosos la figura d’un home com Manuel Fraga), la impunitat de dictadors con Pinochet  i també la corrupció política. Per si no tenim prou exemple, pensem que quasi de manera simultània es jutjava un que podria ser mestre de l’escola del món a l’inrevés donant classes magistrals d’impunitat i de desvergonya; l’expresident de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps. I l’exemple no és  que sigui jutjat sinó la manca d’escrúpols que ha demostrat durant el transcurs del judici per presumpta corrupció. Les esbufegades i rialles de l’inici han donat pas a la lectura d’un llibre desprestigiant el procediment i el poder judicial; símbol de la justícia; ja que d’aquesta paraula entén poc o res. N’hi ha que pensen que parlar d’aquests dos judicis és fer-ho en clau partidista però el gran dilema és si hi ha justícia o injustícia; en definitiva si vivim en un món capgirat o dempeus.

Montserrat Rueda