razones pora votar por hipolito mejia

Hola como os dijes anteriormente hoy hare mi primera publicacion en este blog, aunque el tema no tiene que ver nada con la politica española ni mucho menos europea.
Es sobre la politica de mi pais, mi partido politico que es  el partido revolucionario domincano y mi candidato y futuro presidente de la republica domincana  Hipolito mejia

RAZONES POR QUE HAY QUE VOTAR POR HIPOLITO MEJIA.

Aunque vosotros no sois dominicanos pero agradezco la opotunidad que me dan para escribir en este blog sobre las razones por la que creo el pueblo dominicano debe de votar por el candidato de nuestro partido Hipolito mejia.

QUIEN ES HIPOLITO MEJIA.

Hipolito mejia nacio en el municipio de gurabo provincia de santiago de los caballeros o en el cibao ubicada  en el centro del pais, fue ministro de agricultura en el segundo gobierno  del partido revolucionario dominicano del año 1978 a 1982, en el cual realizo un buen trabajo ya que siendo nuestro pais, un pais eminentemente agricola invirtio en la agroindustria, aumentando  la produccion agricola evitando la importacion de estos renglones en al pais siendo uno de los periodos mas productivos en cuanto a la producciona agricola beneficiando a los campesinos y productores agricolas dominicanos en general.

Tambien fue presidente de la republica en el periodo del año 2000 al 2004 ganando las elecciones generales del año 2000 donde tambien hizo grandes logros para el desarrollo del pais.
.
PORQUE VOTAR POR EL
En su gobierno  hizo la mayor inversion en la historia de  la educacion del pais invirtiendo  el 2.8 por ciento del producto interior bruto, mientras que actual gobierno ha invertido el 1.7 del pib domincano, siendo uno de los mas bajos de america latina, y fue el primero en firmar el protocolo para invertir el 4 por ciento en udecacion en su proximo gobierno.

Fue el creador de la seguridad social dominicana, que no habia una seguridad social digna para los dominicanos, tambien para que los dominicanos residentes en el exterior se le reconozca los años cotizados en otros paises.

Tambien firmara con el reyno de españa el convenio de reciprocidad de votos, para que tanto los domincanos que vivan en este pais como los ciudadanos españoles que residan alli  tengan la oportunidad
de ejercer sus derechos al voto en las elecciones minicipales y congresuales de ambos paises.

Bajara el coste de la vida con los programas de comercializacion del instituto nacional de estabilizacion de precio, porque insentivara la agricultura implementado la construccion de grandes viveros en todo el pais como lo hizo en su anterior periodo del 2000 a l 2004 sutituyendo el modelo de importacion existente convirtiendolo en un pais exportador .

Invertira en vivienda, construyo 42000 viviendas  y 320 mil soluciones habitacionales, impulsara la construccion de mas de 100 mil tanto para los domincanos que viven en el pais como para los que residan en el exterior.

seguire mas adelante

Està preparat el PSC?

Acabem de conèixer el projecte de llei dels pressupostos generals de l'Estat per al 2012. A banda de ser injustos socialment i inútils per a la reactivació econòmica, són altament injustos per a Catalunya perquè no preveuen ni un cèntim per la via de la disposició addicional tercera de l'Estatut.

Aquest incompliment amb Catalunya es xifra en 1.500M€ corresponents als 219 pendents de la liquidació de la disposició addicional tercera del 2009 i els 1.289M€ de la diferència entre l’11% consignat d’inversió i 18,6% que preveu l’Estatut.

Però a més, tampoc es diu ni piu dels 759 milions d'euros pendents de la liquidació de la disposició addicional tercera del 2008, ni de l'avançament dels 1.400 milions del famós Fons de Competitivitat que tant reclamaven CiU i PP al govern Zapatero.

Jo penso que PP i CiU ja han pactat fer una mica de teatre mentre duri el tràmit parlamentari de la llei i, al final, arribaran a un acord i cediran en els primers 219 milions. Tot i això, l'incompliment amb Catalunya continuarà essent flagrant!

Davant aquest escenari, els pactes de CiU i PP al Parlament de Catalunya tenen els dies comptats, més encara si Mas insisteix en el pacte fiscal i en jugar a ser independentista (encara que sigui de cap de setmana), que al PP no li fa ni mica de gràcia.

Si, finalment, no hi ha pacte amb el PP, el President de la Generalitat només pot fer dues coses per mantenir el seu discurs: o bé arribar a acords amb ERC, cosa altament difícil perquè es disputen el vot de l'electorat sobiranista, o bé convocar eleccions anticipades (de fet, ahir mateix ja se'n parlava) que, pel que sembla, es farien el tercer any de la legislatura, o sigui, la tardor del 2013.

Si tenim en compte que el PSC ha perdut (o invertit, això ja es veurà) un any amb la preparació del Congrés, i que hores d'ara encara no hem aconseguit una visibilitat efectiva dels líders referents del nou PSC, quin futur ens espera? I, si hem de fer primàries per designar el candidat emulant el mètode francès, per quan les tenim previstes?

Molt em temo que, un cop més, quan es doni el tret de sortida d'aquestes 'suposades' eleccions anticipades, no tindrem el candidat o candidata situat a primera línia, ni la imatge suficientment neta de rèmores passades per encetar la cursa. I el nostre electorat es quedarà a casa o bé li donarà el seu vot a altres partits més petits (però més valents) que si han fet la feina. Un altre cop, podent-ho tenir tot de cara per guanyar, ho tindrem tot de cul.

Reconec que acabo de fer un exercici de política-ficció, però i si acabés de traçar, sense saber-ho, el full de ruta real, estem preparats? No veig un PSC que es dediqui a treballar amb els grans grups socials altament perjudicats per les polítiques neoliberals de Mas (entengueu treballar com a 'donar suport i/o fer d'altaveu' d'aquests grups per a que se sentin identificats, recolzats i representats pels socialistes, de manera que tinguin clar a qui han de votar quan arribi el moment); tampoc veig un PSC que s'erigeixi com a referent de les polítiques d'esquerres. Més aviat el veig tímid en aquests aspecte. No li noto massa entusiasme en el camp del catalanisme polític (si, si catalanisme polític: L'objectiu del PSC és governar Catalunya, i a Catalunya el discurs del catalanisme és més viu que el debat dreta-esquerra. I si no hi esteu d’acord, feu una reflexió: quan hem tingut més vots en unes eleccions autonòmiques?).

Siguin quan siguin, les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya seran el tret de sortida d'un nou cicle electoral -exceptuant les eleccions a Euskadi, on tampoc s'augura res de bo pel PSE- i, pel bé de Catalunya, dels habitants de Catalunya, vull dir, convé que el PSC estigui preparat, a punt, i recarregat de noves energies des d'ara mateix.

Xavier Huguet

Proxima Publicacion Jhonny.

Jhonny, mas adelante publicare sobre el Partido Revolucionario Dominicano (PRD). y el candidato a presidente de la Republica Dominicana.

"Algo va mal"

“Algo va mal” es el último libro de Toni Judt, historiador y escritor londinense que ejerció la docencia en la Universidad de Nueva York y que murió el año 2010 aquejado de una enfermedad degenerativa a los 62 años. Autor de la magnífica “Postguerra, una historia de 1945 hasta hoy” no fue un autor prolífico que nos legó en su última obra sus ideas sobre la crisis.

Lo que plantea Judt es que la situación actual es debida a la revolución intelectual conservadora iniciada hace treinta años y fomentada por la dejación de la izquierda que coincide con la derecha en la exaltación del individualismo a partir de los años 60. Se trata de una teoría que confronta el valor de lo público frente a lo privado, de la socialdemocracia surgida después de la II guerra mundial frente al conservadurismo privatizador. Evidente partidario de lo primero achaca a la pérdida del concepto de cohesión social y lo que conlleva (confianza en los demás, tributación progresiva, estado interviniente) además del abandono de la política por parte de la ciudadanía.

Se muestra Judt, por una parte, muy británico en su evidente parentesco con la ilustración escocesa de Adam Smith y David Hume además de plantear las soluciones de Keynes y, sin nombrarlo, salvo en algunas citas a principio de capítulo, el liberalismo de Stuart Mill, autor que, no olvidemos, abrazó el socialismo, con la inestimable influencia, todo hay que decirlo, de su esposa Harriet Taylor.

De acuerdo con el planteamiento general del libro, que he de decir que es ameno y se lee con agrado me parece que hay puntos cuando menos discutibles en los que discrepo. La continua referencia al socialismo real como resultado del marxismo, sin hacer la menor diferenciación. El hecho de que el pensamiento de Marx se plasma de manera simple incluso arquetípica, lo que parece extraño en un estudioso que dedica sus primeras obras a Marx y el socialismo. Incluso en un capítulo dice que es inútil tratar de separa al pensador alemán con lo sucedido en el este aduciendo que lo que ha ocurrido realmente es una interpretación errónea de su pensamiento. Se podría discutir si errónea o no pero lo que no se puede decir es que no sea una interpretación. Marx nunca habló de que sistema económico era el socialista, y llegó a decir en vida que si eso era lo que decían de él no era marxista. No sé si Judt achacaría a Jesús de Nazaret la inquisición.

Por otro lado es una obra que me ha dejado la sensación de que tras el análisis, que comparto en lo fundamental, no hay una propuesta clara, incluso cuando plantea la vuelta a la socialdemocracia y lo que es indica que no es suficiente sin señalar que es lo que falta y sin proponer algo más concreto como dando a entender que la batalla si no perdida va por mal camino.

En estos días de zozobre e indignados una propuesta de uno de un gran pensador que sitúa las cosas en su terreno y que ha de hacer reflexionar a la izquierda que a lo mejor no lo eran tanto y abrieron las puertas a la derecha. La obra termina con Marx, sin citarlo “Hasta ahora hemos entrepretado el mundo, ha llegado la hora de transformarlo”. Tarea que deja para otros pero nos interpela y provoca, la praxis es fundamental, necesaria y obligatoria para un partido como el nuestro que debe ser valiente en sus planteamientos y ganar de una vez la batalla de las ideas sin caer en falsos buenismos y sin dejarse llevar por los cantos de sirena de las bondades de la sociedad capitalista. Sólo con la utopía, que no es otra cosa que afrontar el futuro con valentía, el realismo, con los pies en tierra, y la continua metamorfosis, transformarse manteniendo lo fundamental, la ideología, podrá el socialismo no sólo ser alternativa sino hegemónico, que no es otra cosa que derechos fundamentales, igualdad, liberal y democracia radical… nada menos.

Luis Miguel Guerra

Resultats esperats de la reforma laboral

Què ens aporta aquesta reforma laboral?

El propi govern del Partit Popular està d’acord en què la reforma laboral no tindrà conseqüències positives en l’evolució del nombre d’aturats. De fet, la ministra de Treball i Seguretat Social preveu que a finals d’any hi hagi un increment del nombre d’aturats en 630.000 persones més, xifra que representa que la taxa d’aturats s’elevi fins al 24,4%.

Si ens fixem en el resultat que han tingut les reformes laborals de Grècia i Portugal, que també han incidit en facilitar l’acomiadament, es pot dir que la ministra té raó. Grècia va aprovar la seva reforma laboral el juny de 2010, amb una taxa d’atur del 16,20%. Hores d’ara, la taxa d’atur a Grècia ronda el 22,3%. Portugal ha aprovat dues reformes laborals: al maig de 2011 i al gener de 2012. La taxa d’atur a Portugal ha pujat 4 punts percentuals en aquest període i ja ronda el 15%.

Amb aquests precedents, és evident que la reforma laboral aprovada unilateralment pel Govern del Partit Popular amb el suport de Convergència i Unió –i sense la concurrència dels sindicats-, no servirà per estimular la contractació i ni per disminuir l’atur.

La balança de l’ordre social quedarà clarament inclinada a favor del sector empresarial, atès que els instruments de concertació com ara els convenis i altres elements de conciliació quedaran reduïts a la mínima expressió, cosa que redueix a paper mullat l’acord històric dels agents socials fa unes setmanes i que es basava en la flexibilitat pactada.

Es pot dir que l’empresari decidirà unilateralment les condicions laborals (modificació de les funcions, jornada o salari), cosa que pot desembocar en una elevada inseguretat que, a la vegada, és el factor clau en la retracció del consum. Així, doncs, podem dir que la reforma laboral serà un llast per a la reactivació econòmica.

L’Administració Pública, que fins ara jugava un paper important en el mercat laboral, quedarà absolutament relegada en aquest àmbit: passarà d’autoritzar expedients de regulació d’ocupació (ERO) a prendre nota de la voluntat dels empresaris; les funcions del SOC podran ser desenvolupades per agències privades de col·locació i fins i tot s’obre la porta als acomiadaments en el sector públic. La reforma laboral, doncs, suposa desmantellar part del sector públic.

En termes generals, però, el més greu és la pèrdua de drets laborals que duu associada aquesta reforma i el trencament amb 35 anys d’una cultura basada en les relacions laborals (iniciada amb els pactes de la Moncloa) que suposa un retrocés en aquest camp que tardarà molt temps en recuperar-se.

Més de tres dècades de lluita obrera i sindical i de reconeixement de les relacions i els drets laborals que quedaran reduïdes a la mínima expressió. En essència, la reforma laboral suposa una ruptura laboral.

Només la nostra participació en pro de l'èxit d'aquesta vaga pot desfer aquest despropòsit. Companys i companyes: FEM VAGA!

Xavier Huguet

VAGA GENERAL, DE QUI?

Durant aquests dies i especialment des que es va aprovar la reforma laboral hem escoltat contínuament la paraula vaga en tots els mitjans de comunicació, de fet el dia 29 hi ha vaga general a tot l’estat espanyol. Segons el diccionari la vaga és, l’aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Poques persones s’atreveixen a dir en els temps que corren que aquesta aturada és innecessària i a més, ho manifesten públicament per la rellevància d’aquest tema.

Curiosament fa uns dies vaig assistir a unes xerrades relacionades amb el feminisme i la política i una de les ponents va dir una frase en relació a la baixa taxa de natalitat a Espanya que em va fer reflexionar molt, vaga de ventres, una revolució silenciosa?

Quan es parla de la necessitat de secundar la vaga del 29 la majoria al·leguen que és necessari perquè sinó el demà serà pitjor i sense ànims d’infravalorar aquesta reivindicació,  no ens plantegem que tampoc té futur un país sense fills i filles? La natalitat a Espanya és una de les més baixes del món i  això indica que alguna cosa no funciona socialment. Em nego també a plantejar-ho, com es fa a d’altres àmbits, com a problema de les dones-privat.

Segurament la vaga general acabi modificant alguna part de la nova regulació laboral ja que l’executiu voldrà,  si hi ha un clamor socialment extens, garantir la pau social. El que no tinc tan clar és si la vaga de ventres encara que sigui multitudinària i ja duri varies dècades a Espanya té algun ressò en la classe política. S’han fet alguns arranjaments però ningú escolta les reivindicacions de les vaguistes. Quan posem sobre la taula aquest problema hem de parlar de política pública, corresponsabilitat, importància del treball reproductiu, precarietat laboral femenina, xarxa de serveis de cura, conciliació de l’àmbit laboral, familiar i personal; sense aquests ítems no podem construir una societat socialment responsable de quelcom tan important com el futur de la ciutadania.

Montserrat Rueda

Com prenem decisions?

Prendre una determinada decisió pot comportar més d'un mal de cap, segurament perquè sovint tenim la sensació que no tenim tots els elements per decidir correctament. Els polítics que gestionen la Res Pública no són una excepció.

A la base de tota política pública -definida com aquell conjunt d'accions o omissions que duu a terme un govern per tal de donar resposta a un problema/necessitat que es detecta o, simplement, per desenvolupar el seu programa electoral- hi ha una decisió que determina el qui-com-quan de les accions, i que comporta l'assignació pública de recursos i d'oportunitats entre els diferents sectors de la societat, que molts cops tenen interessos contraposats.

Per això crec que és important tenir present l'anàlisi del procés de presa de decisions que han anat teixint els teòrics de l'anàlisi de polítiques públiques, en especial JONES, del qual us en faig cinc cèntims a continuació.

La primera fase d'aquest procés és la definició del problema -que no s'ha d'entendre sempre en sentit negatiu-. Els problemes no es defineixen per si sols de manera universal: en funció del lloc, el marc, el temps o d'altres factors concurrents, hi haurà assumptes que constituiran un problema públic i altres no. Cal tenir en compte, però, que la definició és sempre subjectiva; sempre conté una pàtina de valors i d'ideologia.

El segon moment clau és l'entrada a l'agenda política. És el moment en què l'assumpte esdevé d'interès púbic sigui perquè genera impacte social, o perquè afecti a moltes persones o perquè un factor de naturalesa crítica fa que els mitjans de comunicació posin el focus sobre l'assumpte.

Definit el problema i situat en plena arena política, és el moment de formular alternatives, sempre des d'un punt de vista tècnic i buscant l'equilibri entre els costos i la solució que esperem. Amb les alternatives formulades, és el moment de prendre la decisió, o el que és el mateix: optar per una de les alternatives proposades.

En aquest moment entra en joc l'autoritat del governant públic, que pot decidir d'acord amb quatre models ideals (a grans trets): racional pur -en el que l'opció es fa gaudint de tota la informació, totes les solucions possibles, recursos i temps il·limitats, escenaris finals previstos i sense condicionants de cap tipus-. Evidentment és un model ideal i no real. El model racional limitat parteix d'assumir que les condicions del model pur són irreals, i que el que cal és, tenint en compte les limitacions, prendre la decisió més adequada al problema que hem definit. L'incrementalisme, basat en la convicció que totes les polítiques públiques existeixen ja, i el que es fa és incrementar-ne un determinat aspecte com a solució, moltes vegades basat en el pacte entre actors que hi participen. Finalment l'anomenat model de la paperera, on els problemes i les solucions es defineixen per separat i la funció del decisor consisteix en unir-los.

La fase d'implementació és pròpiament la que desplega la política pública que començarà amb la decisió que hem pres. Cal tenir en compte dos factors clau: les resistències que es puguin generar en aquesta fase i el calendari: si estem davant una decisió ràpida, que respon a una crisi puntual, o la decisió es pren i s'aplica en el marc d'una planificació estratègica en el marc d'un exercici pressupostari (un any) o d'una legislatura (quatre anys).

Finalment, la fase d'avaluació tanca l'anàlisi del procés de presa de decisions. És una fase sovint oblidada, però fonamental. D'una banda, permet conèixer si la decisió presa ha estat l'adequada, si ha donat els resultats esperats, o si cal canviar alguna cosa. De l'altra, permet extreure elements de millora envers altres deicions que es prenguin. No hem d'oblidar, però, que l'avaluació per a un decisor polític és també el judici que en facin els mitjans de comunicació i la revàlida que comporta tot procés electoral.

Xavier Huguet

Cautivo y desarmado

Y esto no para. Cada día nos sorprenden las medidas de este gobierno del donde dije digo, digo Diego. El presidente que ve justa y necesaria, cita religiosa, la reforma laboral, las medidas del “centrista” Gallardón, el de educación dispuesta a llenar un álbum con titulares de prensa cada vez más extremistas, la vicepresidenta mostrando colmillo retorcido y así podríamos continuar pero ahora con ser grave, la fiesta no ha hecho más que empezar y comienzan a pasar otras cosas. La prensa del régimen coincide en titulares guerra civilistas acusando al PSOE de incendiar la calle y estar detrás de los disturbios callejeros. Los grises, perdón, la policía nacional, repartiendo estopa en Valencia sin que mediara un solo incidente ni provocación aunque los dirigentes y coríferos del PP se han lanzado a acusar a no se sabe quién. Un fiscal general del estado que lee un titular en un diario más cercano al Te parthy que habla de restos de trenes en un almacén y muy diligentemente pretende reabrir el asunto 11M para regocijo del facherío del país. Se cargan a los inspectores de hacienda que destaparon Gurtel y ponen en sus sitio a la señora destituida por el escándalo Gescartera. Y, no diré por último, porque me parece que no va a terminar nuestra capacidad de asombro y cabreo, se cargan la oficina para las víctimas de la guerra civil y el franquismo. “Cautivo y desarmado el ejército rojo…” Ya están aquí y con paso firma, sin caretas, la tierra que pisan es suya. A mandar, que para eso estamos.

Luis Miguel Guerra

La política 2.0. Algunes pinzellades del mestre José Antonio Donaire

El passat 11 de febrer José Antonio Donaire ens va regalar algunes reflexions d'aquelles que obren el cuc de les ganes de saber-ne més.

La reflexió anava sobre la política 2.0. No parlem de fer política 1.0 amb les eines que ens proporcionen les  tecnologies de la informació i la comunicació; de fet, es pot fer política 2.0 sense noves tecnologies perquè el concepte '2.0' va més enllà. Es tracta d'un canvi històric en la manera de fer i d'entendre que es distingeix per tres premisses:

1. Per primer cop, els usuaris són consumidors i, alhora, productors d'informació i d'imatges.
2. Tot allò que sona a vell provoca rebuig. Els vells destins s'han de plantejar amb un nou codi.
3. Cal tenir en compte la microsegmentació per arribar a la personalització dels missatges.

Si aquestes premisses les apliquem a la política, cal assumir que per a la majoria de la població els continguts i les formes convencionals produeixen rebuig. El codi tradicional de comunicació política és el que provoca rebuig i resta enlloc de sumar. Per això cal un canvi simbòlic del codi de comunicació. Un exemple: mostrar respecte i admiració pel rival suma; reconèixer l'error i esmenar-lo, suma. Perquè? doncs perquè en el codi de comunicació que tenim habituat, tothom espera que facis el contrari, el que fa tothom, i això és el que produeix rebuig.

En els mateixos termes, cal un nou contracte social: tot el que digui el programa electoral s'ha de dur a terme en el temps establert i, si l'actitud o les accions d'algun membre hi atenten en contra, cal prendre mesures. Es tracta de retornar el valor perdut a la paraula. Si en dónes la pararula, ho has de complir.

I encara proposa fer un altre pas endavant, aquest cop en termes de transparència: cal ser conseqüent amb els acords, resolucions, deliberacions i el treball desenvolupat. Fins i tot l'agenda hauria de ser pública.

Donaire ens planteja el terme següent: intel·ligència col·laborativa, que s'ha d'entendre com un actiu en política: ningú sap més que tots junts. Així, hem d'entendre que una part de la política s'ha de fer fora de l'arena política. S'ha d'invertir temps escoltant activament el teu entorn, s'ha de saber què es parla de les coses que t'interessen, de les polítiques que gestiones, què es parla a les xarxes dels teus àmbits de gestió. Només així et podràs avançar a les preocupacions ciutadanes.

En el mateix ordre de coses, hem de passar del disseny de polítiques i accions del 'top-down' al 'bottom-up'. Un parell d'exemples: escoltant els ciutadans d'un barri podràs dissenyar l'espai públic que reclamen, o bé dissenyar els horaris de tren d'acord amb les necessitats dels ususaris. És cert que es pot produir l'efecte Chiquilicuatre: en general la participació pot representar un handicap per pendre decisions. Per això les decisions les han de prendre els polítics legítimament escollits, i per això la democràcia deliverativa ha de servir als polítics per tenir més elements i arguments per decidir.

Finalment, José Antonio Donaire apunta unes pinzellades sobre la microsegmentació. Cada cop més, els individus se senten això, individus. I, a tot estirar, formen part d'un grup molt concret. Per això, els arguments que es proporcionen als individus, entesos com a elements de judici, s'han d'adaptar a qui els rep; s'han de dirigir als individus concrets i d'acord amb els seus interessos. Cal modular el missatge que volem transmetre a grups específics d'acord amb els seus interessos.

Està clar, doncs, que estem davant una nova era de la comunicació política, on una bona part d'aquesta es fa des de fora dels camps tradicionals de la política, amb la participació de la gent. Participació que es mantindrà només si qui participa veu que el que diu és escoltat i serveix d'alguna cosa.

Xavier Huguet

MY UNFAIR LADY

Fa poques hores coneixíem el nou Secretari General del PSOE i com moltes persones creiem, finalment ha guanyat Rubalcaba. Independentment del que pensi respecte al millor projecte i persona per encapçalar-ho, val a dir que en general hi ha mitjans de comunicació i persones que han actuat en detriment de l’altre candidata amb motius que al meu parer no són del tot respectables.

Fa uns dies en un diari de tirada nacional es publicava un ampli article on s’explicava amb pèls i senyals l’entorn de la Carme Chacón. Un entorn maquiavèl·lic que la dominava i manejava sense que ella tingués ni veu ni vot, encapçalat per un marit controlador que l’havia modelat perquè fos la seva candidata amb campanya inclosa.

Tot i aquest control excessiu però, ella era vista com ambiciosa, molt ambiciosa, massa i tot; dona jove i ambiciosa esgrimien algunes persones.

Respecte aquests punts crec que són d’un masclisme exacerbat. En primer lloc, tots i totes les polítiques tenen un entorn, estan rodejats de gent que els assessora i els planifica les campanyes, els mítings, etc... Perquè que els tingui la Chacón és motiu de desqualificació? Si hagués sigut un home casat amb una dona poderosa  se l’hagués titllat de titella? Trobo molt injust que quan una dona accedeix al poder sempre es plantegi darrera una història a l’estil My Fair Lady (o en el cas de la Chacón, My Unfair Lady) on ella necessita un Pigmalió que la modeli perquè pugui ser políticament potent. És indiferent si ha demostrat la seva capacitació en diferents llocs de poder o si porta anys al món de la política lluitant en un món totalment masculí, tampoc importa la seva formació o l’experiència.

En segon lloc i en referència al terme ambiciosa és més del mateix, és que no hi ha homes ambiciosos a la política? Perquè quan una dona vol arribar a un lloc de responsabilitat sempre és ambiciosa en sentit pejoratiu? En aquest cas tampoc importa que la dona tingui una trajectòria política demostrable i que hagi treballat de valent, si vol arribar més amunt a més del sostre de vidre s’haurà de trobar amb un grapat de corbs que l’acusaran de faltar a les virtuts femenines de docilitat i conformisme.

Dit això voldria afegir que la meva pretensió no és brandar arguments a favor de la excandidata a Secretaria General del PSOE, però si visibilitzar una realitat, la política, desigual per qui la vol exercir.

Montserrat Rueda

EL MEU COS, EL MEU DRET

Fa uns dies tots els mitjans de comunicació recollien el que ja feia temps que es deia però algunes pensàvem que no arribiria tan aviat, la reforma de la vigent llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció de l’embaràs del 2010. El flamant nou Ministre de Jutícia, Alberto Ruiz Gallardón, anunciava sonorament la regressió a la regulació de l’avortament de 1985 i apuntava que era el més progressista que podia fer (esperem que en endavant no sigui tan progre, ejem).

També s’erigia com a defensor paternal anunciant que les noies entre 16 i 18 anys haurien de demanar permís paternal per avortar. El pater familias havia de posar ordre, tutelant i poseint el cos de les seves filles. Oblidant però que aquestes noies si poden casar-se, emancipar-se, treballar, etc…lliurement i que també són responsables penalment.

El PP no contempla les persones individualment sinó que sols enten la família tradicional catòlica sustentada en la desigualtat i on la maternitat passa a estar controlada per l’estat, encara que això impliqui un pas enrere en detriment de la llibertat i igualtat de les dones

L’actual llei aprovada pel govern socialista no imposava l’avortament a les dones però si els donava l’opció a prendre decisions de manera lliure i responsable sobre el seu propi cos i la maternitat. A més de garantir l’accés universal als drets sexuals i reproductius. Si la salut és un dret fonamental perquè encara no ho era la salut sexual de les dones? Els drets fonamentals són també drets de les dones i l’estat hauria de garantir el lliure i igual accés.

L’avortament lliure i gratuït no implica a la pràctica un augment de les interrupcions de l’embaràs sinó que garanteix el dret a decidir sobre el propi cos i evita la pràctica clandestina amb greus riscos per les dones. Les dones no volem cap tutela dels nostres drets, volem tenir plena sobirania de decisió sobre el nostre cos en igualtat de condicions, així com tampoc  que se’ns criminalitzi per fer-ho.

Montserrat Rueda

Fuera máscaras

La fiebre de anunciar proyectos y reformas se ha apoderado de los ministros del PP se ve que  la estruendosa ausencia del líder ha de ser camuflada por su gabinete. Lo curioso es que lo que era prioridad durante la campaña, la lucha contra el paro no resulta ser tanta prioridad, arreglar el desaguisado económico de la etapa Zapatero se ve que no se soluciona con la sola llegada al poder del registrador gallego como decían. “Doscientos puntos de prima de riesgo se iba a llevar Zapatero a León” decía un periodista experto en economía. Pero resulta que las medidas con las que nos desayunamos cada día no son un plan de empleo ni nada por el estilo aunque Rajoy ya sabe que su reforma laboral provocará una huelga general, sino que son una batería de reformas encaminadas no sólo a liquidar de un plumazo los derechos y libertades adquiridos en los últimos ocho años sino a los de treinta años de democracia. Como profesional de la educación empezaré por el asunto que el insigne sociólogo ministro de educación puso sobre la mesa, liquidar Educación para la Ciudadanía en base a su supuesto adoctrinamiento de las masas, mantra repetido insistentemente durante estos años por los sectores más reaccionarios del país sin argumento alguno, cómo le sucedió al ministro que tuvo que tirar de un texto no académico para justificar lo incalificable. Ante la escandalera provocada se ha dicho que no será libro de texto pero puede estar en el colegio en la biblioteca y ser consultado. De nuevo la inquisición, lo que se puede leer y lo que no. A mí me resultan más peligrosos los que publican César Vidal, Pío Moa o el mismo Aznar. Pero la cosa no acaba aquí, sale a la palestra el ministro más centrista del gobierno, el vilipendiado por COPE e Intereconomía, el que ha dejado Madrid en la ruina más absoluta, Alberto Ruiz Gallardón, que haciendo gala de su progresismo propone una ley del aborto que nos retrotrae a antes del 85, incluso anuncia que será más dura que aquello, o lo que es lo mismo de tres supuestos a dos y ya veremos si después no se le ocurre… Eso sí, él defiende la vida. Después aparece en escena la ministra de sanidad Ana Mato que se quiere cargar la píldora del día después porque puede ser nociva para las más jóvenes y encarga estudios para comprobarlo. Eso significa que los anteriores ni estudios ni nada, las puso en la calle por la cara y sin autorización médica, claro que se puede esperar de alguien que el primer día transformó la violencia de género en violencia en el entorno familiar. Y aún falta Cañete y sus trasvases. Y no hablemos de Garzón en el banquillo, Camps en la calle y Trillo finalmente liberado del peso del Yak 42.

Algo hay que reconocerles, coherencia con su línea ideológica y ya que no pueden contentar a los que creyeron que el paro se solucionaría al día siguiente, se vuelcan en su electorado más ultra y retrógrado. Igual cabrean a mucha gente pero les da igual, Rouco Varela está muy orgulloso de ellos.

Luis Miguel Guerra

Sobre els servidors publics

Els que em coneixeu sabeu que la funció pública es un dels temes que m'apassiona. Crec en els serveis publics com a garants de la igualtat, com a mètode de redistribució de la riquesa i com a motor de la societat. I, si volem que així sigui, cal preservar la qualitat dels serveis que es presten, millorar-los (sempre es poden millorar!) i defensar la dignitat dels seus treballadors i treballadores.

Us adjunto un article que va sortir publicat a LV no fa gaires dies, en ple fragor dels debats a favor i en contra dels funcionaris. Conté opinions autoritzades de persones que han tingut molta responsabilitat en la gestió del personal de l'Administració Pública. Si això serveix per obrir el debat, endavant!

Cómo motivar a los funcionarios

La falta de premios, objetivos y castigos merma la productividad en el sector público

Algunos funcionarios tienden a reducir su rendimiento al nivel más bajo que tolera la Administración, que suele ser el de su compañero que peor cumple sin ser sancionado. Al mismo tiempo, una parte de los empleados públicos acostumbra a valorar su propio trabajo para ajustar su productividad a lo que considera adecuado para la retribución que recibe, de manera que reduce su productividad. Aunque hay numerosas excepciones individuales, producto de las convicciones personales, más de 40 años después de que el administrativista Alejandro Nieto formulase estas dos "leyes sociales" de la función pública su esencia continúa vigente, por lo menos en los cuerpos más burocratizados.

Los expertos en gestión pública coinciden en señalar que la causa principal de la pervivencia de estos males, derivados de la ausencia de una verdadera carrera profesional objetiva, se localiza sobre todo en la cúpula, pues debido a la politización no hay un cuerpo directivo profesionalizado capacitado para aplicar un sistema de incentivos positivos, de dinero y ascensos, y negativos, a través de las sanciones, de manera que aumente la productividad.

En su obra del 2008 El desgobierno de lo público, una suerte de libro negro de la burocracia en España, Nieto describe el "círculo vicioso plasmado en un pacto implícito: la Administración, como empleador, maltrata a sus servidores pero en compensación poco les exige; mientras que estos (los trabajadores), correlativamente, soportan los maltratos y, en compensación, rinden muy poco". Nieto, que fue presidente del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) en los 80, denuncia también que la carrera funcionarial ha sido sustituida por unos caóticos saltos de puesto al albur del capricho político.

La omnipresente crisis económica ha puesto a la Administración en el punto de mira. Los empleos en el sector público son más codiciados que nunca, pues fueron de los pocos que crecieron en los últimos años. Además, los ajustes aplicados en los países inmersos en la crisis de la deuda, han incluido recortes salariales en el sector público, bien por la rebaja del sueldo como la aprobada en España en la primavera del 2010, bien por la suspensión del complemento de productividad aplicada por la Generalitat.

Con el foco puesto en la Administración uno de los debates más recurrentes es el centrado en su productividad. Como explica Francisco Longo, director del Instituto de Gobernanza y Dirección Pública de Esade, el problema no reside en que en el caso del funcionario, no del personal laboral, el trabajo sea de por vida, sino en la falta de alicientes. "El empleado público que trabaja mucho y bien, se preocupa por formarse y tiene iniciativa, no es premiado, mientras que el que no cumple, no es castigado, lo que provoca que la productividad se deteriore", afirma Longo. A su juicio, las causas de la falta de incentivos residen en un marco laboral demasiado rígido, pues hay "una hiperprotección del empleado", y en la baja calidad de la dirección, pues "la gerencia pública en España presenta un déficit importante".

Carles Ramió, profesor de Gestión Pública de la Universitat Pompeu Fabra, considera una cuestión clave la ausencia de una dirección pública profesionalizada en la Administración y destaca que España es de los pocos países de nuestro entorno en los que sucede esto. Apunta que en Italia sí hay una dirección profesional, lo que no sucede en la Admininistración española, en la que los políticos copan los altos cargos de responsabilidad y en los que deben ocupar funcionarios, como los de subdirectores generales, se suele utilizar el criterio de la libre designación, de manera que prima el partidismo.

El diagnóstico existe desde hace tiempo. El vigente Estatuto Básico del Empleado Público, del 2007, presumía de implantar un sistema que "estimula a a los empleados para el cumplimiento eficiente de sus funciones". Establecía la evaluación por desempeño, en función del cumplimiento de objetivos, así como la carrera horizontal, que permitiría subir de nivel salarial sin colapsar las jefaturas de la administración, y la dirección profesional, liberada de la arbitrariedad política. "Pero son medidas pendientes de desarrollar legislativamente", explica Ramió, quien señala que por lo general son reformas, como la de acabar con el partidismo en los nombramientos, que se anuncian cuando se está en la oposición pero que se aplazan en el poder.

Ramió llama la atención sobre la falta de incentivos positivos, como la promoción de los mejores y el aumento de la productividad de forma no lineal, es decir al revés que los complementos que se pagan de forma burocratizada a todos los empleados sin distinciones. Al mismo tiempo tampoco hay incentivos negativos, porque, salvo casos concretos como los de las fuerzas de seguridad, el régimen disciplinario no suele aplicarse, de forma que no se sanciona al que no cumple.

"El de la falta de alicientes para quien tiene un puesto fijo es un problema también en el sector privado, pero en el público alcanza una mayor dimensión", explica Sara de la Rica, catedrática de Economía de la Universidad del País Vasco, quien apunta que así se limita el esfuerzo del trabajador y se genera absentismo. Cree que debiera haber alguna retribución variable verdaderamente asociada a la productividad.

Sin embargo, Manuel Villoria, catedrático de Ciencia Política de la Universidad Rey Juan Carlos, apunta que existen estudios que muestran que los incentivos económicos no han producido buenos efectos, salvo en áreas concretas en las que se puede medir correctamente la productividad y sin que se generen efectos perversos, como podría ser, en el caso de las fuerzas de seguridad, detenciones forzadas para alcanzar un determinado número. "Sí ha funcionado bien, por ejemplo, en la Seguridad Social española, pagar por rendimiento pero por equipos", señala Villoria, quien defiende reducir la discrecionalidad en la promoción profesional y aboga por reformas que eleven la productividad "sobre todo en la parte más burocratizada de la Administración".

La experiencia de los últimos años muestra que la crisis por sí misma no desencadena los cambios largamente aplazados, como los pendientes en la Administración, pero sí ofrece la oportunidad de aplicarlos, al reducir las resistencias e incrementar la necesidad de afrontarlos.

Com veieu, el debat està servit. I per les opinions que he pogut recollir, els funcionaris són els primers que volen reformar la manera de desenvolupar les seves funcions.

Xavier Huguet



El món a l’inrevés

Hace ciento treinta años; después de visitar el país de las maravillas, Alicia se metió en un espejo para descubrir el mundo al revés. Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana. Al fin del milenio, el mundo al revés está a la vista: es el mundo tal cual es, con la izquierda a la derecha, el ombligo en la espalda y la cabeza en los pies.

Aquests dies em venia a la memòria un llibre que vaig llegir fa temps, Patas arriba, la escuela del mundo al revés, d’Eduardo Galeano. Vaig anar a buscar-lo i fullejar-lo; com Alícia, no necessitava ficar-me al mirall per descobrir el món a l’inrevés simplement calia treure el cap per la finestra, llegir el diari, veure la televisió o visitar alguna de les xarxes socials actuals per veure-ho. Com diu Galeano, aquest món a l’inrevés deprecia l’honestedat, castiga el treball i recompensa la manca d’escrúpols  i alimenta el canibalisme. Els seus mestres calumnien la natura: la injustícia, diuen, és llei natural.  Aquest món també té escola i al seu programa d’estudis podem fer des de cursos bàsics d’injustícia, racisme o masclisme, classes magistrals d’impunitat i fins i tot cursos intensius d’incomunicació.

Doncs sí, veritablement visc en un món a l’inrevés! D’exemples em podríem dir molts, de fet cada dia aniríem sumant-ne. Fa pocs dies seia a la banqueta dels acusats el jutge Baltasar Garzón, l’home que ha lluitat contra el narcotràfic, el terrorisme, la desmemòria històrica espanyola (s’ha demostrat també recentment que hi ha massa desmemoriat en aquest país quan s’ha lloat fins a límits vergonyosos la figura d’un home com Manuel Fraga), la impunitat de dictadors con Pinochet  i també la corrupció política. Per si no tenim prou exemple, pensem que quasi de manera simultània es jutjava un que podria ser mestre de l’escola del món a l’inrevés donant classes magistrals d’impunitat i de desvergonya; l’expresident de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps. I l’exemple no és  que sigui jutjat sinó la manca d’escrúpols que ha demostrat durant el transcurs del judici per presumpta corrupció. Les esbufegades i rialles de l’inici han donat pas a la lectura d’un llibre desprestigiant el procediment i el poder judicial; símbol de la justícia; ja que d’aquesta paraula entén poc o res. N’hi ha que pensen que parlar d’aquests dos judicis és fer-ho en clau partidista però el gran dilema és si hi ha justícia o injustícia; en definitiva si vivim en un món capgirat o dempeus.

Montserrat Rueda

Montilla a taula!

José Montilla va ser el protagonista del sopar del màster del divendres 13 de gener. El president va començar la seva intervenció afirmant que economia i política no poden (no han) d'anar separades. A l'hora dels postres, i sense perdre la compostura ni un instant, va anar desgranant les causes de la crisi que estem atravessant (els efectes, tots els notem!).
Montilla en situa l'origen en la política expansiva que la Reserva Federal dels EUA va dur a terme durant els anys 90. L'accés fàcil al crèdit va provocar un sobreendeutament de les famílies americanes, a conseqüència del qual va venir després la impossibilitat de retornar els prèstecs, i d'aquí a les famoses subprime i la caiguda de Lehman Brothers, que tots identifiquem com l'orígen de la crisi, només hi ha un pas.
Però l'expresident s'ha centrat també en la reacció europea, que titlla de lenta, segurament per la manca d'un lideratge europeísta fort i clar. Malgrat gairebé tots els esforços es centren en completar l'ajust fiscal, la veritable solució rau en estimular el creixement econòmic.
Més Europa, més eurozona, més polítiques de creixement, més tirar endavant mesures concretes ja debatudes (eurobons, taxa a les transaccions financeres internacionals). Queda clar que el remei no serà a nivell català ni estatal, sinó a nivell europeu. Per això proposa més governança europea, que implica, també, més cessió de sobirania.
Entre tant, el que cal és estimular l'ocupació, reduir desigualtats, apostar per la formació, la investigació, l'economia del coneixement i l'economia productiva enlloc de l'especulativa. Les nostres fortaleses passen per tenir unes bones infraestructures, uns serveis públics de qualitat, centres d'investigació d'excel·lència i un teixit productiu diversificat. I si calen reformes en l'estat del benestar, aquestes han de passar per fer-lo més eficient i per mantenir-lo, i no per les retallades indiscriminades.
Ja en el torn de preguntes, el president ha assegurat que el canvi al PSC era necessari perquè la societat catalana ha de rebre el missatge que, quan es perd, el partit assumeix els errors. Montilla també ha destacat que els mitjans de comunicació juguen un paper letal a favor de l'antipolítica (i a favor de la desafecció!).

José Montilla és un senyor seriós que imposa respecte. Només calia observar les presentacions de les companyes i companys, totes precedides del "bona nit, president!'. Val a dir, però, que en persona no transmet ni la fredor ni el hieratisme que transmet per televisió. La frase: "...la dreta no vota per ideologia, sinó per interessos."

Xavier Huguet

Obrim el blog

Bon dia a tothom!
Comença aquí un espai virtual on tots i totes podrem aportar reflexions sobre lideratge i gestió política. Com a estudiants i estudiantes del Màster en lideratge per a la gestió política, farem servir aquest espai per fer públiques les nostres reflexions, preocupacions i aportacions en el marc de la política actual. No cal dir que les aportacions que vulgeu fer seran ben rebudes. Benvigudes, benvinguts!