miércoles, 28 de marzo de 2012

Resultats esperats de la reforma laboral


Què ens aporta aquesta reforma laboral?

El propi govern del Partit Popular està d’acord en què la reforma laboral no tindrà conseqüències positives en l’evolució del nombre d’aturats. De fet, la ministra de Treball i Seguretat Social preveu que a finals d’any hi hagi un increment del nombre d’aturats en 630.000 persones més, xifra que representa que la taxa d’aturats s’elevi fins al 24,4%.

Si ens fixem en el resultat que han tingut les reformes laborals de Grècia i Portugal, que també han incidit en facilitar l’acomiadament, es pot dir que la ministra té raó. Grècia va aprovar la seva reforma laboral el juny de 2010, amb una taxa d’atur del 16,20%. Hores d’ara, la taxa d’atur a Grècia ronda el 22,3%. Portugal ha aprovat dues reformes laborals: al maig de 2011 i al gener de 2012. La taxa d’atur a Portugal ha pujat 4 punts percentuals en aquest període i ja ronda el 15%.

Amb aquests precedents, és evident que la reforma laboral aprovada unilateralment pel Govern del Partit Popular amb el suport de Convergència i Unió –i sense la concurrència dels sindicats-, no servirà per estimular la contractació i ni per disminuir l’atur.

La balança de l’ordre social quedarà clarament inclinada a favor del sector empresarial, atès que els instruments de concertació com ara els convenis i altres elements de conciliació quedaran reduïts a la mínima expressió, cosa que redueix a paper mullat l’acord històric dels agents socials fa unes setmanes i que es basava en la flexibilitat pactada.

Es pot dir que l’empresari decidirà unilateralment les condicions laborals (modificació de les funcions, jornada o salari), cosa que pot desembocar en una elevada inseguretat que, a la vegada, és el factor clau en la retracció del consum. Així, doncs, podem dir que la reforma laboral serà un llast per a la reactivació econòmica.

L’Administració Pública, que fins ara jugava un paper important en el mercat laboral, quedarà absolutament relegada en aquest àmbit: passarà d’autoritzar expedients de regulació d’ocupació (ERO) a prendre nota de la voluntat dels empresaris; les funcions del SOC podran ser desenvolupades per agències privades de col·locació i fins i tot s’obre la porta als acomiadaments en el sector públic. La reforma laboral, doncs, suposa desmantellar part del sector públic.

En termes generals, però, el més greu és la pèrdua de drets laborals que duu associada aquesta reforma i el trencament amb 35 anys d’una cultura basada en les relacions laborals (iniciada amb els pactes de la Moncloa) que suposa un retrocés en aquest camp que tardarà molt temps en recuperar-se.

Més de tres dècades de lluita obrera i sindical i de reconeixement de les relacions i els drets laborals que quedaran reduïdes a la mínima expressió. En essència, la reforma laboral suposa una ruptura laboral.

Només la nostra participació en pro de l'èxit d'aquesta vaga pot desfer aquest despropòsit. Companys i companyes: FEM VAGA!

Xavier Huguet

miércoles, 21 de marzo de 2012

VAGA GENERAL, DE QUI?

Durant aquests dies i especialment des que es va aprovar la reforma laboral hem escoltat contínuament la paraula vaga en tots els mitjans de comunicació, de fet el dia 29 hi ha vaga general a tot l’estat espanyol. Segons el diccionari la vaga és, l’aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Poques persones s’atreveixen a dir en els temps que corren que aquesta aturada és innecessària i a més, ho manifesten públicament per la rellevància d’aquest tema.
Curiosament fa uns dies vaig assistir a unes xerrades relacionades amb el feminisme i la política i una de les ponents va dir una frase en relació a la baixa taxa de natalitat a Espanya que em va fer reflexionar molt, vaga de ventres, una revolució silenciosa?
Quan es parla de la necessitat de secundar la vaga del 29 la majoria al·leguen que és necessari perquè sinó el demà serà pitjor i sense ànims d’infravalorar aquesta reivindicació,  no ens plantegem que tampoc té futur un país sense fills i filles? La natalitat a Espanya és una de les més baixes del món i  això indica que alguna cosa no funciona socialment. Em nego també a plantejar-ho, com es fa a d’altres àmbits, com a problema de les dones-privat.
Segurament la vaga general acabi modificant alguna part de la nova regulació laboral ja que l’executiu voldrà,  si hi ha un clamor socialment extens, garantir la pau social. El que no tinc tan clar és si la vaga de ventres encara que sigui multitudinària i ja duri varies dècades a Espanya té algun ressò en la classe política. S’han fet alguns arranjaments però ningú escolta les reivindicacions de les vaguistes. Quan posem sobre la taula aquest problema hem de parlar de política pública, corresponsabilitat, importància del treball reproductiu, precarietat laboral femenina, xarxa de serveis de cura, conciliació de l’àmbit laboral, familiar i personal; sense aquests ítems no podem construir una societat socialment responsable de quelcom tan important com el futur de la ciutadania.
Montserrat Rueda

lunes, 12 de marzo de 2012

Com prenem decisions?

Prendre una determinada decisió pot comportar més d'un mal de cap, segurament perquè sovint tenim la sensació que no tenim tots els elements per decidir correctament. Els polítics que gestionen la Res Pública no són una excepció.
A la base de tota política pública -definida com aquell conjunt d'accions o omissions que duu a terme un govern per tal de donar resposta a un problema/necessitat que es detecta o, simplement, per desenvolupar el seu programa electoral- hi ha una decisió que determina el qui-com-quan de les accions, i que comporta l'assignació pública de recursos i d'oportunitats entre els diferents sectors de la societat, que molts cops tenen interessos contraposats.
Per això crec que és important tenir present l'anàlisi del procés de presa de decisions que han anat teixint els teòrics de l'anàlisi de polítiques públiques, en especial JONES, del qual us en faig cinc cèntims a continuació.
La primera fase d'aquest procés és la definició del problema -que no s'ha d'entendre sempre en sentit negatiu-. Els problemes no es defineixen per si sols de manera universal: en funció del lloc, el marc, el temps o d'altres factors concurrents, hi haurà assumptes que constituiran un problema públic i altres no. Cal tenir en compte, però, que la definició és sempre subjectiva; sempre conté una pàtina de valors i d'ideologia.
El segon moment clau és l'entrada a l'agenda política. És el moment en què l'assumpte esdevé d'interès púbic sigui perquè genera impacte social, o perquè afecti a moltes persones o perquè un factor de naturalesa crítica fa que els mitjans de comunicació posin el focus sobre l'assumpte.
Definit el problema i situat en plena arena política, és el moment de formular alternatives, sempre des d'un punt de vista tècnic i buscant l'equilibri entre els costos i la solució que esperem. Amb les alternatives formulades, és el moment de prendre la decisió, o el que és el mateix: optar per una de les alternatives proposades.
En aquest moment entra en joc l'autoritat del governant públic, que pot decidir d'acord amb quatre models ideals (a grans trets): racional pur -en el que l'opció es fa gaudint de tota la informació, totes les solucions possibles, recursos i temps il·limitats, escenaris finals previstos i sense condicionants de cap tipus-. Evidentment és un model ideal i no real. El model racional limitat parteix d'assumir que les condicions del model pur són irreals, i que el que cal és, tenint en compte les limitacions, prendre la decisió més adequada al problema que hem definit. L'incrementalisme, basat en la convicció que totes les polítiques públiques existeixen ja, i el que es fa és incrementar-ne un determinat aspecte com a solució, moltes vegades basat en el pacte entre actors que hi participen. Finalment l'anomenat model de la paperera, on els problemes i les solucions es defineixen per separat i la funció del decisor consisteix en unir-los.
La fase d'implementació és pròpiament la que desplega la política pública que començarà amb la decisió que hem pres. Cal tenir en compte dos factors clau: les resistències que es puguin generar en aquesta fase i el calendari: si estem davant una decisió ràpida, que respon a una crisi puntual, o la decisió es pren i s'aplica en el marc d'una planificació estratègica en el marc d'un exercici pressupostari (un any) o d'una legislatura (quatre anys).
Finalment, la fase d'avaluació tanca l'anàlisi del procés de presa de decisions. És una fase sovint oblidada, però fonamental. D'una banda, permet conèixer si la decisió presa ha estat l'adequada, si ha donat els resultats esperats, o si cal canviar alguna cosa. De l'altra, permet extreure elements de millora envers altres deicions que es prenguin. No hem d'oblidar, però, que l'avaluació per a un decisor polític és també el judici que en facin els mitjans de comunicació i la revàlida que comporta tot procés electoral.

Xavier Huguet

sábado, 3 de marzo de 2012

Cautivo y desarmado

Y esto no para. Cada día nos sorprenden las medidas de este gobierno del donde dije digo, digo Diego. El presidente que ve justa y necesaria, cita religiosa, la reforma laboral, las medidas del “centrista” Gallardón, el de educación dispuesta a llenar un álbum con titulares de prensa cada vez más extremistas, la vicepresidenta mostrando colmillo retorcido y así podríamos continuar pero ahora con ser grave, la fiesta no ha hecho más que empezar y comienzan a pasar otras cosas. La prensa del régimen coincide en titulares guerra civilistas acusando al PSOE de incendiar la calle y estar detrás de los disturbios callejeros. Los grises, perdón, la policía nacional, repartiendo estopa en Valencia sin que mediara un solo incidente ni provocación aunque los dirigentes y coríferos del PP se han lanzado a acusar a no se sabe quién. Un fiscal general del estado que lee un titular en un diario más cercano al Te parthy que habla de restos de trenes en un almacén y muy diligentemente pretende reabrir el asunto 11M para regocijo del facherío del país. Se cargan a los inspectores de hacienda que destaparon Gurtel y ponen en sus sitio a la señora destituida por el escándalo Gescartera. Y, no diré por último, porque me parece que no va a terminar nuestra capacidad de asombro y cabreo, se cargan la oficina para las víctimas de la guerra civil y el franquismo. “Cautivo y desarmado el ejército rojo…” Ya están aquí y con paso firma, sin caretas, la tierra que pisan es suya. A mandar, que para eso estamos.
Luis Miguel Guerra